diumenge, de març 25, 2012

Callada

Tens el cal plè de pensaments negatius, les persones que t'envolten no et valoren. M'agradaria parlar, cridar, desforgar-me d'aquest sentiment horrorós que sento quan entro per la porta de casa. El lloc en visc es converteix en una capsa sense sortida, només tens les escletxes per escapar-te.

Escoltar crits com si fosis una criada.Els de casa no et coneixen com els teus amics, que al cap i a la fi, són més germans que amics. M'agradaria obrir la porta i cridar com em sento, poder obrir els ulls aquelles persones que no em valoren, ni em coneixen de veritat.

Saber que has de callar la boca per no guanyar-te una bufatada , sentir-se inferior que les altres persones ,saber que no pots fer res per arreglar el problema, pensar que si és un problema , pot tenir solució, només cal trobar-la , i continuar cridant amb totes les teves forçes i sentir les llàgrimes passejan-se per la galta i espantar-lees amb els dits i donar-te compte de la situació que tens a casa i que per molt que fagis, sempre et tractaran diferent que als altre i sobretot , inferior.

No tinc llibertat al meu lloc de viure, necessito entrar per la porta de casa i rèbre un somriure, sentirm-me valorada sempre que arribi de la feina i preguntar-me com anat el dia, però no és aixì, acabo callan la boca i guardan-me els insults dins meu. No puc viure amb aquest enrrenou.

Arribar a casa i sentir-te el que no ets, és d'allò més horrible que a una persona li pot passar, saber que tens uns estudis i un arribés a casa, tothom et gira l'esquena i et parla en un tò " borde".És desegradable no poder continuar cridant i plorant a la vegada.

M'entres escrit , tanco el ulls, agafo paper i llapis i començo a dibuixar el que m'agradaria fer ara mateix. El dibuix és una noia sortin per una porta. Vull arribar a casa i sentir-me el que sóc, sentirm-me lliure i sobretot , rèbre un somriure de les persones que m'envolten.
Publica un comentari a l'entrada

Jo vull ser...

De gran vull ser ... Quantes vegades ens feiem aquesta pregunta? o ens ho preguntaven ens els nostres temps... Quan no sabem el nos...