Nervis a flor de pell...

Arriben aquells moments en que la vida et canviar en un instant, ara estàs aqui i d'aqui uns minuts estàs en un altre lloc. El món gira ,diuen, però per mi , em gira la vida, sembla mentida o un somni no complert. Aquelles coses que fem quan marxem de casa; preparar la maleta, intentant fer la millor organització només arribar, que si el llit aqui, l'armari allà però llavors hauré de tancar la porta per obrir l'armari, i la taula d'escritori miran cap a la finestra perquè aixi entra llum solar i estalviarem en llum... i el cas es que ens munten nosaltres mateixos l'organització, perquè serem nosaltres qui viurem allà. Es fan una barreja de sentiments, ; nervis perquè marxes, il·lucionada perquè es comença una nova vida, por perquè no saps el que t'espera, desconeguda perquè no coneixes a ningú i ningú et coneix a tu. Son tants sentiments que s'ajunten en pocs segons, que la menra d'explicar-les , no sé quina és. Em venen ganes de sortir al carrer i cridar: LLIURE. Que no ho estaré , la feina i els estudis son l'importancia d'ara endvant, tenir això és tenir un tresor que potser altres joves no valoren. Tirar endavant un cop " sola" sense ajuda de ningú, espavilar-te per un mateix, tenir cor de fer un pas tant gran, sent tant jove. La dita és certa: Dels errors , aprenem . Els nervis aumenten ...