dijous, de juny 15, 2017

Jo vull ser...

De gran vull ser ...

Quantes vegades ens feiem aquesta pregunta? o ens ho preguntaven ens els nostres temps...

Quan no sabem el nostre camí , trobem o endavinem allò que potse ens pot agradar, inclús un camí desconegut que potse també ens agradarà, però si no ho provem, no ho sabrem. Allà és quan comença la pluja de preguntes : i si no puc? i si m' he equivocat de camí i no és el correcte? Sempre posem o ens fem la pregunta amb un " i si ? "

Quan creus que ets bona per un ofici, hobbie, inclús en una il·lució també , t'hi llençes de cap, no saps què et trobaràs però per provar, a veure què tal, això passa mentre la vida passa , és aquell tren carregat d'oportunitats , que quan s'obra la porta , tu ets qui decideixes si pujar o no , però potse les circumstàncies o el moment no és l'adeqüat , i decideixes acabar el que estar fent i posposar l'oportonitat que volies , inclús desitgem si aquella oportunitat pot passar dues vegades , però no el mateix tren.

Un cop aconsegueixes el què has volgut , l'eufòria es inmensa, et fots la millor farra que t'has fotut mai, ho dónes tot, et pares i dius " ho he aconseguit , he pogut apartar les pedres del meu camí , les he saltar, tots els obstàcles han sigut vençuts i he pogut arribar fins al final.

De veritat, aquests moments valen imperis, molts imperis, perquè has confiat en tu mateix i has tirat endavant amb tota la càrrega. 

A vegades tenim molta por a un càrrec que ens han ofert, quan no sabem de què va aquell càrrec, posem la por per davant de tot, som uns cagadubtes en tota regla " però no podré fer-ho" , " no estic a l'alçada " i si ho faig malament?". Ens posem les pedres al camí nosaltres mateixos, avans de fer aquell càrrec, i qui diu càrrec, l'amor també és un càrrec important però avui no toca aquest tema.

Van passant els anys i vas obtenint nous coneixements, noves experiències , noves expectatives, i mires enrere i dius ; - Quins collons , he aconseguit tot el què m'he propusat i mira on sóc, sóc un vull ser " 

Tothom té l'oportunitat de ser i tenir allò que desitgem, però potse les cirscumstàncies no són les correctes . 
Si no intentes el que vols ser, mai sabràs si realment el teu camí és el correcte.

Qui no arrisca no pisca!

 Jo vull ser... gran com tu! 

Salut i oportunitats

dimecres, de maig 31, 2017

Aquí empieza todo ( Jennifer Niven)

Resultat d'imatges de aqui empiezo todoTodo el mundo cree conocer a Libby, aunque nadie se ha parado a pensar cómo es ella realmente, más allá de su aspecto y de su peso. También todo creen conocer a Jack, ese muchacho encantador que oculta un profundo secreto. Cuando una cruel jugarreta los enfrenta, los dos van a descubrir que cuanto más tiempo pasan juntos, menos solos se sienten. Son dos adolescentes rotos; de corazón a corazón, porque lo único que importa es querer y que te quieran por lo que realmente eres.

Una historia de amor diferente, rompedora , intensa y muy emotiva.


Un libro 10! Y os cuento el porque. Quien solo se ha enamorado solo el aspecto físico? Todos! 
En este libro se ve el amor pero sin el aspecto físico puesto como primera opción, sino como segunda, primero se conoce el interior,  hasta que no se piensa en el exterior , porque al fin y al cabo, con 80 años no podrás arreglar tu cuerpo si se te cae todo. 

Es seguramente una historia real, sobretodo si seguramente ha pasado en institutos. Es un libro para adolescentes, pero también para adultos y pensar que antes no había tanta malicia como ahora existe en la educación. 

Leerlo, totalmente recomendable, porque en el amor , el santo físico no existe , ya que si te pillas a una cachas, no habrá chicha. 

Salud i amor :)

dimarts, d’abril 11, 2017

Un cafè per inspirar-se

-Mmm.. Quina aroma més bona! M'encanta!
-Allà hi ha una mica de sol i una mica d'ombra, però , quina caferia hi ha que sigui de les mes bones de Barcelona?
( trec el movil i miro l'App de Time Out Barcelona i miro l'apartat de " cafeteries o bars ".
- Aquest fa bona pinta, però caram, què lluny , si sóc al Port ara! Renoi! A la Pròxima no fallo!

Quin objecte us bé a cap per inspirar-vos? No val dir un llapis, un full en blanc, no. Sortit a la terrassa , balcó, i veure la gent o el silenci .Quina idea us bé al cap per escriure o comentar?

Jo, el meu objecte principal és un cafè, sigui pendreme'l a casa , anar en una cafereria i sentar-me
. És una barreja, cafè i gent, a partir d'aqui , hi ha una pluja d'idees sobre temes o coses que veig i que son interesants.

La música, una cafè, la gent, però quin tipus de música us inspira? No sóc músic però per escriure segons quin tema, escolto " relax de piano ". Les llistes del spotify les tinc gravades al cap.
Desde fa anys que m'agrada posar-me a pendre un cafè al solet en una plaça , abans ho feia a Barcelona. No em calia la música, només observava ,escoltava alguna conversa o tema interesant o tmbé veure algú interesant que m'inspiri per escriure.

I a vosaltres , què necesiteu per inspirar-vos? 

Salut i Coffe..¡


El día que el cielo se caiga ( Megan Maxwell)

Alba y Nacho se co17820055_10212057931310997_1233854164_onocen desde que eran niños. La conexión entre ellos es muy especial y aumenta con el paso de los años, hasta que ella se casa y, obligada por su marido, se distancia de él. 
Nacho se marcha a Londres . Allí encontrará al amor de su vida, a quien luego perderá a causa de una desconocida enfermedad. Alba, que no sabe lo mal que lo está pasando su amigo, acude a él tras su fracaso matrimonial. Su reencuentro crea una unión irrompible, pero al cabo de poco tiempo ella descubre que Nacho también está enfermo.

En su afán por ayudarlo a luchar contra lo que parece inevitable, Alba conocerá a Víctor. Y lo que en un principio no son más que encuentros fortuitos, se acaba convirtiendo en un amor incondicional que le permitirá superar sus miedos e inseguridades. 
Esta novela hará que te cuestiones varias cosas: ¿por qué el destino es capaz de hacernos encontrar a nuestra media naranja en el peor momento de nuestra vida? ¿Por qué siempre decimos que se mueren los buenos y los malos
se quedan aquí para fastidiarnos?
Realmente es un libro para llorar con ganas. No es un libro cualquiera, de verdad. Lloré lo que no está escrito. Es muy fácil que gusté la historia , aunque no es una historia muy agradable. A veces son mas familia los amigos de toda la vida que la propia familia. Son les que están a tu lado la ” familia de amigos” que realmente te quiere y te apoya y no te abandona en momentos o problemas como estos. Me gustaría ser Alba para demostrar que soy como ella, me gustaría ser Víctor para identificarme de como lucho para hacer feliz a una persona y no abandonar por lo que lucho. Por suerte no he tenido un caso como este en mi vida pero agradable no debe ser. Seguramente en el mundo hay personas así de solidarias, enamoradizas y luchadoras por conseguir sus sueños o cumplir objetivos antes de que sea demasiado tarde, como Nacho y Alba.
Libro 10! RECOMEDADISIIIIMOSSSS!!!!
Letras y SALUD ( nunca mejor dicho )

Detalls sense motius

A vegades busquem o necesitem un motiu per tal de fer un regal? Pequè?
Si , pregunto el perquè necesitem un motiu per regalar un detall a una persona que ens estimem o ens apreciem. No calen motius, almenys per mi per regalar algo. Amb un somriure no en tinc prou en regalar-ne, perquè sempre en porto un, un somriure per cada persona que em trobi.
Però jo parlo dels detalls materials , els que no t’esperes , els que flipes , i penses : ” i això? No és el meu aniversari avui.” o ” osti, estic flipant” o també ” bua, que gran que ets, no m’ho esperava per res” . Quants de vosaltres feu detalls sense motius?
Un altre motiu és quan dónes tant a canvi de res, tu vas fent, vas cap aqui cap allà però els altres per tu no farien ni 50 metres. Excuses? No ho sé, possiblement, o no , potser realment si que no poden fer ni 50 metres o 32 kilometres. La frases aquella de ” por interes, te quiero Andrés”, per mi la clava. És necesita un motiu per veure una persona? Ha d’estar malalta per anar-la a veure? I no seria una detallàs anar-la a veure de manera inesperada , que ella no sàpiga res? No és necesita cap motiu per un regal o detall. Us explicaré els meus petits detalls. 17690917_10211990051614047_1080495901_n
Tinc tendència en portar esmorzar a alguna amiga que treballi en alguna botiga , no perquè m’ho demani, simplement el fet d’esmorzar juntes , es un detall per passar una bona estona o uns minuts de xerrare. Un altre detall del que ha sigut molt important per mi, és el de la foto.
Tinc una frases amb una amiga, casi germana, intima, em coneix de cap a peus . Sempre ens ha fet fortes la frase ” Todo irá bien” però el gran detall dedicat a aquesta persona és que la porto tatuada. Al dia de demà cap de les dues sap el seu camí o destinació. Què millor que portar-la a la sang per recordar-la sempre que sigui necessari?
I què en penseu, això és un detall sense motiu o no?
Més sorpreses positives inesperades, ens fan mes feliç del què nosaltres ens pensem.

dimarts, de febrer 14, 2017

El valor de veure les coses

Quan entro a la feina , tinc dos tipus d'ulleres: les meves i les dels altres persones, que en aquest cas, son els residents. Realment perquè ens dediquem allò que volguem i no allò que desitgem? Disfrutem de la feina com si no ho fos? Ens involucrem com nosaltres i els altres es mereixen? 

Primer em poso les meves ulleres,observo quin és el meu tracte cap al resident i quin és el tracte del resident cap a mi. Molta gent em diu ; has de tenir vocació per treballar en una residència". I realment desde un altre punt de vida, és veritat, hi ha qui pensa " faré aquesta feina perquè com que tant buscada i total, mentres cobri a final de mes" i després hi ha l'altre pensament que és " realment em passen els mesos volant , com que disfruto tant de la feina , que no m'entero ". La que té vocació la té i punt, i és nota qui ho pensa i qui ho disfruta. Això inclús passa amb els que treballen amb nens, qui realment s'els estima i qui realment no l'interesa si ho disfruta o no, l'objectiu es cobrar. 

L'altre pregunta és : tracto als residents de la mateixa manera que a mi  m'agradaria que em tractessin? Per moments hem de pensar que nosaltres som residents , o un exemple millor, quan anem a un hotel , el tracte que volem és correcte, amb educació, sense cares llargues, perquè si ells están de mala llet, això repercoteix als que realment venen a l'hotel, doncs amb els residents passa el mateix, si els professionals estan malament, el resident també , si hi ha bon rotllo, els residents estaran encantats. 

Sempre que tracto amb un resident , intento posar-me les dues ulleres i al mateix moment de tractar-lo , em faig les mil preguntes a la vegada: ara com reaccionarà? Ho he fet bé? Li pregunto si ho he fet correctament o el que he dit l'ha molestat?

El que més em costa es tractar-lo de " vostè" , si , sembla mentida el tracta que s'ha de tenir, però el de vostè és correcte. A mi no m'agradaria, és com si els fessim mes grans o vells del que son. Alguns et diuen " no em tractis de vostè, tractem de tu" . Perquè aquest canvi? Quan una persona tu diu , és perquè realment el molesta, o senten més confiança amb un professional de tu a tu. 

Potse sembla absurt però no soporto quan em demanen una cosa i davant o darrera no hi ha ni un " sisplau " o " por favor ". Ells volen un tracte correcte, el tindran , però a que sona diferent quan es diuen : Em pots donar una mica de pa , siusplau? a dir-te ; Oye, dame pan anda!  La manera que tenen de dirigir-se ells cap a nosaltres, és per alguna raó, o simplement son  " de armas tomar". 

Quan veus el carinyo i l'aprèci que et tenen, , el meu cervell pensa : realment estàs fent bé la teva feina, mira'ls , t'estimen, están esperan que arribis per veure't. O alguna frase com " ja m'agrada que vinguis ja, o llàstima que no em vinguis a llevar cada dia". Com reaccionariau vosaltres si us ho diguessin? Sigui un nen de l'escola que us abraça cada dia quan entreu a les 9h, un pacient que té visita i fa molt que no us veieu, o simplement un resident de la qual no lleves cada dia i quan entres per la porta , el somriure que tenen es mes gran que la son que portes acumulada. Aquesta és la part positiva.

La part negativa és la que no m'agrada explicar, pel simple fet de que quan ho explico, la llagrimeta baixa ull avall fins a caure al terra. Quan marxa algú que has conegut, i saps que no el tornaràs a veure mai mes, quan saps que aquella persona, l'has cuidat de la millor manera que saps fer, que has rigut amb ella, que has plorat, que has discutit, que li has fet un petó de bona nit , que has despertat amb el somriure, però el dolor pot mes que ningú, però el futur és que aquella persona no hi és, i ella s'ha emportat un record preciós de tota la gent que l'ha cuidat, que d'una altre manera, ha sigut la seva segona familia.

La santa paciència que s'ha de tenir en un centre aixi, per això , la vocació ha de ser el més important, la segona, és estimar-los com si fosin els nostres avis. Si més no , per alguns , tenen el sentiment de dir-te que ets la seva néta.

I pensareu , no és maco aquest sentiment? 

I si, ho és , i molt ! 

Salut i gerocultores amb vocació. 




divendres, de gener 20, 2017

Començar de nou



A vegades ens perdem. Perdem la connexió amb els nostres desitjos més autèntics, amb les nostres necessitats genuïnes. A vegades necessitem posar totes les cartes cap per amunt per tornar a començar. A vegades toca revisar, tornar a connectar, reconèixer-nos i redissenyar la nostra vida. Des bloquejar-nos per ser una altra versió de nosaltres mateixos.

Moltes vegades, les nostres necessitats i desitjos més profunds estan amagats sota capes de negació. El evitem o els bloquegem, en molts casos per no enfrontar-nos a sentiments que ens espanten. Acceptar les nostres necessitats més íntimes i expressar-les d'una manera adequada a la nostra situació és tot un procés de coneixement i creixement. Aquests passos et serviran de guia:

1. Mira les teves màscares

El primer pas és adonar-nos en quina mesura hem estat bloquejant el que desitgem. El creador de l'escola de psicoloia gestalt, Fritz Perls, deia que quan una persona va a teràpia arriba amb un munt de personatges vius i morts a l'esquena: pares, oncles, avis, professors ... El procés terapèutic consisteix en anar-los traient de la sala un a un fins que la persona es troba a soles consio mateixa. Cal començar donant-se compte de quines són els rols, estereotips i creences que no ens estan permetent expressar el que som. Per exemple, podem haver-nos convençut que per ser responsables no podem fallar o desncansar perquè això ens converteixi en persones vagues , " no complidores"

2. Accepta't com ets

Perquè el desig genuí pugui sorgir, hem d'acceptar tant les nostres capacitats com els nostres límits, l'agradable i desagradable. En la mesura que ens donem conte del que som realment, sense estereotips, ens aproparem més a demanar el que necessitem. Una de les coses més difícils per arribar a acceptar-nos és prendre consciència dels sentiments no desitjats. Solem criticar-nos quan ens sorgeixen emocions com la ràbia, l'enveja o la por perquè pensem que ens hauríem de sentir-les. Així, ens exigim ser com "i ens perdem tota la riquesa del que en realitats" som ". És, doncs, important no autocriticar ni corregim constantment.

3. Demana ajuda

Per arribar a saber el que necessitem o volem, de vegades és necessària l'ajuda d'altres persones o d'un professional. No ens creguem autosuficients o omnipotent i acceptem-com una manera de poder créixer. Acceptar que un té límits és un pas important per trobar-se a si mateix. Moltes vegades, el primer pas.

4. Una imatge positiva

La majoria de les vegades sabem el que no volem, sabem que la nostra relació no ens agrada, sabem que el treball és avorrit i que no desitgem seguir. Però per poder demanar cal saber què volem i construir una imatge interna positiva. Després, cal veure quines coses hem de fer per arribar-hi. Per a això, és útil fantasiejar que ja hem aconseguit el desitjat com a manera de saber on anem.

5. Accepta la confusió

En els períodes de canvi hi haurà espais de confusió i impasse en què els vells esquemes que servien de suport ja no serveixen i la persona no confia a poder assistir-se a si mateixa. En aquests moments, preferiríem evitar créixer perquè tenim molta por a allò desconegut i podem arribar a negar fins als propis desitjos. L'única sortida és sostenir el malestrar i saber que és un pas necessari per poder canviar. És essencial confiar en la tendència autorreuladora del organism. L'assossec tornarà per si sol i, a més, estarem més a prop dels nostres objectius autèntics.

6. Passa A la pràctica

Hi ha un moment en què hem de començar a treballar pel que volem - sense esperar grans raons -. Acceptem llavors que som novells en el que estem intentant i que es requereix un temps d'aprenentatge. Gaudim del procés d'aconseguir-, evitant centrar-nos només en l'objectiu final o perdrem l'experiència de viure.

7. No t'aïllis

L'ésser humà necessita estar en relació amb el seu entorn per satisfer les seves necessitats. No podem prescindir del contacte amb el nostre medi per què seria autodestructiu. Moltes vegades, per protegir-nos, vam renunciar al contacte amb els altres, ens arrisquem poc, ens aïllem, i no obstant això, la realització dels nostres desitjos passa sempre per millorar la relació amb el nostre medi. El simple fet d'acceptar que no podem viure sols i que necessitem el contacte afectiu és ja un primer pas per a no sentir-nos aïllats.

8. Admet els errors

Quan emprenem un camí nou un canvi de vida, una altra manera d'estar al món, el normal és que cometem errors. Moltes vegades, l'èxit no dependrà de que fem les coses perfectes en el moment just sinó que siguem perseverants. Gairebé sempre podrem rectificar- especialment si estem oberts a reconèixer els errors -, sabent quin camí no ens interessa.

9. Revisa els teus desitjos

A mesura que materialitzem els desitjos, és probable que es produeixi un reajustament de la nostra percepció del món. Potser ara tinguem altres desitjos diferents, potser valorem més les coses, segurament els impediments són ara traves menys importants ... Siguem conscients que tot això és normal i que és senyal que anem madurant. Obrim-nos a aquesta nova percepció del món i, si ens veiem desitjant coses completament diferents, no cal veure-les com una contradicció o una traïció al passat. Tot el que vam intentar i vam aconseguir abans ens ha permès arribar on som ara.

10. Voleu de nou

Encara que a vegades no ho sembli, la realitat és que estem en constant canvi. Què significa això pel que fa als desitjos? Que, un cop satisfetes les nostres necessitats, sorgiran de noves. Per això, és important gaudir amb el procés de treballar a favor d'nostres desitjos: podem estar contents amb la nostra recerca personal. Així que, quan plantegem un desig, podem fer-ho sabent que això, en concret, no és la solucón definitiva: sí que ho és prendre la vida present com una emocionant aventura, sí que ho és gaudir de la feina que tenim entre mans, sí que ho és apreciar les petites coses que fem. El millor desig és que puguem anar renovant els nostres desitjos.



dilluns, de gener 02, 2017

Que res no et pari!

Resultat d'imatges de gym
Anar al gimnàs, sortir a córrer o anar en bici ja és una cosa habitual en el nostre dia a dia perquè els seus avantatges són innegables. 


Realitzar una rutina d'exercicis diaris, o almenys d'un parell de dies a la setmana, de vegades resulta molt complicat per a aquelles dones que treballen, tenen fills, volen passar estona amb els amics o gaudir de la seva parella. Però practiques exercici amb assiduïtat és imprescindibles: augmenta la densitat òssia, ajuda a perdre pes, millora el nostre sistema immunitari, l'estat d'ànim, l'eficiència a la feina...

Jove eternament

A més d'activar la circulació sanguínia, l'esport ajuda a tenir un aspecte més jove: aconsegueix que la teva pell llueixi sense imperfeccions i es regeneri gràcies a l'augment dels nivells de col·lagen i elastina. Això és degut al fet que la transpiració i l'augment de la circulació nodreixen l'epidermis, netegen les impureses i aporten més elasticitat i brillantor, creant un cutis sa. A això també cal sumar-li que l'exercici és la manera més natural de sentir-se bé. Les endorfines i les substàncies químiques que alliberen tant el cos humà com el cervell quan es fa exercici provoquen una agradabl sensació de felicitat i bon humor.

Blinda el teu sistema immune

L'esforç físic que realitzes fent esport (o pilates, zumba, ioga ...) també ajuda amb les autodefenses del cos, ja que fa augmentar la velocitat amb la qual flueixen els anticossos a través de la sang, protegint-nos de contraure malalties (la pujada de la temperatura fa que sigui difíci per a moltes infeccions sobreviviren nostre organisme.

Seràs més eficient

Potser sigui un dels efectes de l'exercici físic menys conegudes, però està demostrat que ens ajuda a ser més participatius i al millor el nostre compromís amb els objectius que on és plantegem dia a dia, per exemple a la feina. Si anem a gym normalment, tenim menys mandra i així evitem caure en un cercle viciós de mals hàbits (en general, com menys exercici pràctiques, menys ganes tens d'aixecar del sofà. 





Jo vull ser...

De gran vull ser ... Quantes vegades ens feiem aquesta pregunta? o ens ho preguntaven ens els nostres temps... Quan no sabem el nos...