dilluns, de desembre 11, 2017

No t'adaptis mai allò que no et fa realment feliç

Sigui com sigui, intentem sempre canviar o modificar l'explicació del què no ens fa realment feliç o simplement, no ho volem veure, ho veiem positiu i realment és negatiu i la nostra tristesa la tenim present, sabem per moments que aquella feina, aquell amor, aquella amistat , no ens farà cap bé, que no ens adaptarem i per orgull, deixarem allò que ens podria fer feliç per una altre que potse no tindrem ni la quarta part de la felicitat que l'altre persona ens donava o es mereix. Tothom es mereix ser feliç , en el moment adequat, en el lloc adequat i amb la persona adequada, " pero visteme despacio que tengo prisa " . Allò que volem no arriba , però la llei de Murphy té raó . Potser és la por de no trobar algú o algu millor perquè " així ja estem bé " , i realment , a nosaltres mateixos, ens estem descobrint de que no som feliços i aqui és quan apareixen les barreres, tanquem les portes i ens posem una capa per no obrir-nos a altres opcions, portes, coneixer més gent, llocs nous.

" Aqui em quedo, no em penso buscar una altre feina " és la frase típica o no segons les circunstàncies , quan ens acomodem en una feina que no disfrutem per milers de problemes sense solució, allà és on dia rere dia vivim i obrim els ulls veien que no som feliços amb la nostra professió, o millor dit, en la feina que tenim en aquests moments. Inclús a vegades, no marxem , ens rebutjen, i la porta que s'ens obra , és molt millor que l'altre, llavors ,també ens valorem més del què a l'altre feina perdren, una professional. " Quan una porta es tanca , d'altres s'en obren". 

" Peró jo m'he l'estimo, o a mi m'agrada" , la repetida frase tantisimes vegades, encara que no volguem treurens la vena dels ulls, com us imagineu si haguessiu de decidir vosaltres mateixos qui us ha d'estimar i qui no? Ni ell , ni ella són perfectes , ni jo ho sóc, sino, quin aborriment no tenir defectes no? Ens adaptem a una persona que no ens arriba ni a la sola de la sabata, i potse ens assemblem, creiem que al seu costat ,tindrem la millor felicitat  i no , la millor felicitat és la  de sí mateixa, que és qui millor es coneix, o no . Adaptar-nos a la vida de l'altre persona costa i mes, quan hem de ser feliços , al cap i a la fi, no ho som , i ho sabem ,simplement fem teatre, i pensem l'ho bona persona que és l'altre persona , però i l'ho bones persones que som nosaltres? Ho volem donar tot per l'altre persona ,saben que l'altre persona no donaria res per nosaltres, i nosaltres seguim allà, lligats. Jo potse he perdut una bona persona però l'altre, potse amb el temps veurà que ha perdut una bona persona i que a sobre sé l'hagui estimat.

" És amiga meva , no em farà mal ". Per aqui tothom ha passat , aquella amiga que creiem que mai ens faria mal i ens fa la putada del segle, també aquella que només et veu i ja sap què et passa, no cal que li diguis res, ella ho sap millor que tu , aquella que només amb una frase i a 10.000km de distància ja riu i la sents,no cal que li diguis res més , només amb un missatge teu , el riure és instantàni, perquè és així , hi han persones que amb el riure et comuniques i no fa falta parlar, seràn aquelles persones les que valguin la pena estar al seu costat i no deixar-nos emportar per persones tòxiques.

No m'adaptaré a allò que no em fagi feliç, perquè sé que realment no ho seré fins que no marxi. 

C.

dijous, de novembre 09, 2017

Simplement , GRÀCIES

Podem trobar gent que és totalment educada, gent que un " gràcies" li costa moltissim dir-ho. Ser agraït redueix i allibera l'estrés i cuida de la teva salut.
Com mireu una persona que dóna les gràcies i una persona que no? La primera amb una educació totalment diferent a la que no diu res. La gent et té més confiança quan es parla , ho agraeix, està més segur i totalment , podem trobar tanta gent que no diu mai gràcies, potser perquè no es veu capaç de dir-ho, tot i que donar gràcies per tot és el correcte, sigui el què sigui que hagi fet l'altre persona, l'educació per davant. 

Als nens ja s'els ha d'educar amb un gràcies sempre que volguin o demanin alguna cosa, gent adulta crec que és prou educada com per demanar-ho , o no, la gent gran alguns es fan el sord i d'altres que et dónen les gràcies sempre que els ajudes, la gent que es creu " l'ho mes" que et miren amb superioritat, ja no en parlem. 

Donariem les gràcies a moltes persones que tenim al costa, que han marxat i no els hi hem pogut dir, aixi que no estaria malament donar les gràcies a cada acte que fagis, que mai estar de menys ser educat.

Gràcies per ser-hi quan jo ni hi sóc.
Gràcies per dir les coses pel seu nom i no amb una màscara.
Gràcies per treurem un somriure quan mes ho necessito i en el moment exacte.
Gràcies per tots els moments viscuts  que hem compartit juntes i els què queden per viure i escriure'ls a la meva memòria.
Gràcies per fer-me oblidar dels problemes per petits segons.
Gràcies per valorar-me i fer-me sentir important al seu costat.
Gràcies per acceptar-me amb les meves virtuts i defectes.
SIMPLEMENT, 

Resultat d'imatges de GRACIES 

dijous, d’octubre 05, 2017

Que ningú et borri el teu somriure

Diuen que el somriure d'una persona és la curva més maca. 

Que mai , ningú borri el teu somriure, per molt que tinguem la pitjó setmana, aquells dies que les hores no avançen, aquell mal humor que ningú sap perquè, ni un mateix ho sap... mai s'ha de borrar en nostre propi somriure. 

Al contrari, intenta treure un somriure als altres quan mes ho necessitin, perquè de ben segur , que en aquell moment o en aquell instant , és el detall més petit però el més significant. Un petó de bon matí també és molt important, fer-li algú que aprecies, algú que en un temps no veuràs, algú que veus poc i algú que veus cada dia. 

Els camins canvien, o les pedres és posen als nostres camins quan no toca, o potse si, potse creiem que aquella persona ha de fer el seu camí o potse és perquè valori el que pot tenir, inclús " allò " que ens ha passat és perquè li donguem mes valor al a vida, i simplement , " allò " que ens passa no ens ho mereixem. Tot el que nosaltres donem a la llarga torna i ens recompensa , l'esforç que hem fet per aconseguir allò que volem o allà on ens mereixem estar, sigui de lloc de viure o inclús lloc de feina. 

Els canvis son positius , si pensem que ens enfonsem per tenir una pedra al nostre camí, malament, sempre estarem enfonsats, i no és bo, perquè sempre el què vingui o no serà dolent. Aixequem el cap i endavant amb el què vingui, això si, que ningú borri el teu somriure. 

Per al camí hi hauran persones que " ojalá" no haguéssis conegut mai, i persones que " ojalá " les haguessis conegut abans, si qui siguin aquestes persones, que et regalin sempre un somriure o si mes no, regala'l-s'hi tu un somriure dels teus, segur que l'hi farà il·lució.

Recorda sempre, que ningú et borri el TEU somriure. Encarrègue't de fer somriure als altres. Tu agraïran.

dijous, de juliol 27, 2017

Les paraules més fàcils són les més dificils


Perquè les paraules més fàcils , són les que ens costen mes de dir? 

Quantes vegades us heu trobat en una situació com aquesta? Algú et vol dir algo i no sap com dir-t'ho , però que saps que allà passa algo, però començes a suspitar. Jo moltes i la veritat encara em pregunto perquè és tant difícil dir les coses.

Quan et diuen el què pensen , Déu m'agafi confessada, o millor seu i que tu expliquin. Tothom és com és, perquè les paraules s'han de cuidar , o potser la persona en què li anem a dir. No tothom s'ho agafa de la mateixa manera  o bé t'ho diuen amb delicadessa per no fer-te mal o t'ho diuen tal qual i t'acaben fent més mal. Allà tu , prent-ho com vulguis però opto per la primera opció, tot depènt de la manera que t'ho diguin , tu també dir-ho de males maneres. 

" Si las miradas hablaran " , jo hauria entès que en alguns llocs o situacións , faig nosa, i no és per riure , perquè qui no s'ha senit aixi? Les mirades també diuen coses maques o almenys creia jo.

" Dónde las dan, las toman " i així fins que tens el cap com un diccionari, ple de lletres, paraules , frases i al final t'acaba explotant i el preguntes : - Què faig aquí? - On puc anar perquè em trobin a faltar?

Quan les paraules que vols dir es converteixen en frases que no saps com dir-les o com explicar-les perquè l'altre s'ho agafi bé o minimament correcte o almenys s'ho prengui d'una manera positivia per ella encara que fagi mal.
Tot pot ser que sigui un bé per tu com un per l'altre , o simplement per tu , perquè siguis feliç amb el que tens. La gent que ho té tot o gairebé tot, encara volen més o ho volen completar el que els hi falta d'una manera o altre. 

Sembla tant fàcil dir les coses i alhora de la veritat és el més dificil de dir. Sort amb un somriure sempre s'arregla tot , perdó.. amb un autosomriure i la música a tot volum. 

Si la felicitat depengués de mi, viure als núvols sempre , però no és així. 

Paraules i somriures.

diumenge, de juliol 23, 2017

Dissenya la vida que estimes

De vegades no és que estiguis tan lluny d'una vida viscuda amb plenitud. A vegades el que passa és que necessites reenfocar alguns petits detalls, donar-li valor a coses que semblava que no ho tenien o simplement irar les coses des d'un lloc diferent.
Imatge relacionadaDesitjo que aquestes 9 claus et col·loquin més a prop de la vida que vols viure.


1. Utilitza bé el temps


Sol dir-se que l'urgent no deixa temps per l'important. És molt cert. I molt perillós tambíen. Si ens tapem de compromisos, aviat la nostra vida s'assimilarà a la d'un expert en explosius, corrent sempre per desactivar una bomba després d'una altra. Si volem fer les coses que ens agraden, el primer pas és tenir temps per a elles. Per això és necessari fer-ho deliberadament, anotar-ho en les nostres agendes i donar-li a aquestes activitats com a mínim el mateix estatut que a les nostres obligacions. No deixar-les per "quan sobre una mica de temps".


2. Aprendre coses noves

Un professor meu solia dir que, quan un terapeuta s'avorria amb un pacient, era hora de posar-se a estudiar: "Si t'avorreixes és perquè veus sempre el mateix, i si veus sempre el mateix és perquè saps poc". Crec que aquest diagnòstic es pot aplicar molt bé a la vida en general. Aprendre és una manera de que el món s'enriqueixi. Quan més saps, com més coneixes, més detalls saps i matisos pots apreciar. La vida es torna llavors cada vegada més interessant. El món en què vivim ens brinda la tasca d'aprendre amb facilitats en un altre temps inimaginables. El tens al teu abast.


3. Cuidar el nostre cos

Gaudir de bona salut és indispensable si volem portar una vida satisfactòria i rica. Des de portar una dieta saludable fins a fer exercici amb freqüència, passant per alguns altres petits hàbits, la cura del cos és fonamental. Tant perquè quan perdem la salut no podem fer altra cosa que ocupem d'això com perquè, quan estem saludables, el nostre camp d'acció s'amplia considerablement. No tenir cura del nostre cos va, insidiosament i en ocasions, sense que ens adonem massa compte, restrigiendo les nostres possibilitats.


4. Abandonar totes les queixes

La queixa és un dels pitjors enemics de la vida plena, diu a un temps "això no m'agrada" i "no hi ha res a fer al respecte". Està clar que és una recepta per a passar-ho malament. Així que cal esforçar-(un esforç enorme, la veritat sigui dita) per abandonar la queixa, sortir-nos d'ella rebatent qualsevol dels dos postulats que vaig dir que la componen. Puc canviar el primer acceptant el que és en lloc de rebuig o puc canviar el segon focalitzant en el que sí puc fer i encarant aquestes accions concretes.


5. Estar ben ocupats

Una de les coses que he comprovat una vegada i una veu en la meva consulta és que la inactivitat és profundament deletèria. Sovint, he escoltat persones dir "Estic esgotat"! Però no sé de què, si no estic fent res ... "." Justament d'això ", sempre responc . Fer res és esgotador. Quan, per alguna raó, el que volem fer està impedit (com, per exemple, tenir un ocupació) és important no quedar-se a l'espera d'ells sinó buscar alguna manera de treballar per millorar les oportunitats perquè passi (com podria ser formar-se en alguna àrea) o exercir una altra tasca mentrestant (com podria ser pintar la casa).


6. Buscar el nostre cercle

Segons els estudis més seriosos que s'han fet sobre el tema de la felicitat, una de les característiques que diferencia les persones que s'identifiquen com feliços respecte de les que diuen no ser-ho és un cercle social ric. Per això és important posar èmfasi en envoltar-se d'aquells amb els quals es pot compartir. Al practica, per a ells, no gaudeixen ja d'aquest cercle i que han armar-lo, la manera de fer-ho sol ser misteriós. Els espais grupals poden ser una bona forma d'iniciar llaços amb altres que comparteixen almenys un punt d'interès amb nosaltres.


7. Confiar en el camí

Semblaria que viure la vida que ens agrada equivalgués a saltar d'un plaer a un altre sense pensar en el després. No crec que aquest enfocament funcioni, almenys no per molt temps. Si sempre triem les satisfaccions immediates, la majoria de les vegades ens quedarem amb satisfaccions efímeres i d'estar per casa. És el cas de les addiccions - a les substàncies o les activitats -: donen un plaer instantani (o gairebé) però efímer i banal. Aprendre a postegar la satisfacció del camí permet arribar a majors gratificacions i més duradores.


8.Abrirno a avaluar de nou

Una troballa habitual en la gran majoria de les investigacions que s'han fet sobre la felicitat és que no som tan bons com creiem a l'hora de predir què ens farà feliços i què no. Ens omplim d'ansietat i temor davant de la persectiva de certes situacions davant les quals després resulta que ens adaptem bastant bé, així mateix, treballem i ens esforcem per qüestions que, un cop alcancazadas, no ens brinden majors satisfaccions. Per això, necessitem estar sempre disposats a reavaluar les nostres creences respecte del que ens agrada o no, o del que ens fa realment més feliços o no: descobrir i sorprendre'ns amb això.


9. Cercar nostre FLOW

El flow (fluir) es refereix a aquelles activitats que ens apassionen i, quan ens submergim, perdem la noció del temps; podem passar hores abstrets i oblidem el món que ens envolta. Però compte amb la idea que es tracta de trobar la nostra "passió", com si hi hagués una sola i fos una cosa que està amagat vagi a saber en sant de què recòndit racó dels nostres ser ...
Això fa que si no es troba la passió, ens sentim desemparats. Per contra, el flow es centra alrededos d'una activitat, pot alimentar-se en la mesura que un es dedica més a fer-ho.  

dijous, de juny 15, 2017

Jo vull ser...

De gran vull ser ...

Quantes vegades ens feiem aquesta pregunta? o ens ho preguntaven ens els nostres temps...

Quan no sabem el nostre camí , trobem o endavinem allò que potse ens pot agradar, inclús un camí desconegut que potse també ens agradarà, però si no ho provem, no ho sabrem. Allà és quan comença la pluja de preguntes : i si no puc? i si m' he equivocat de camí i no és el correcte? Sempre posem o ens fem la pregunta amb un " i si ? "

Quan creus que ets bona per un ofici, hobbie, inclús en una il·lució també , t'hi llençes de cap, no saps què et trobaràs però per provar, a veure què tal, això passa mentre la vida passa , és aquell tren carregat d'oportunitats , que quan s'obra la porta , tu ets qui decideixes si pujar o no , però potse les circumstàncies o el moment no és l'adeqüat , i decideixes acabar el que estar fent i posposar l'oportonitat que volies , inclús desitgem si aquella oportunitat pot passar dues vegades , però no el mateix tren.

Un cop aconsegueixes el què has volgut , l'eufòria es inmensa, et fots la millor farra que t'has fotut mai, ho dónes tot, et pares i dius " ho he aconseguit , he pogut apartar les pedres del meu camí , les he saltar, tots els obstàcles han sigut vençuts i he pogut arribar fins al final.

De veritat, aquests moments valen imperis, molts imperis, perquè has confiat en tu mateix i has tirat endavant amb tota la càrrega. 

A vegades tenim molta por a un càrrec que ens han ofert, quan no sabem de què va aquell càrrec, posem la por per davant de tot, som uns cagadubtes en tota regla " però no podré fer-ho" , " no estic a l'alçada " i si ho faig malament?". Ens posem les pedres al camí nosaltres mateixos, avans de fer aquell càrrec, i qui diu càrrec, l'amor també és un càrrec important però avui no toca aquest tema.

Van passant els anys i vas obtenint nous coneixements, noves experiències , noves expectatives, i mires enrere i dius ; - Quins collons , he aconseguit tot el què m'he propusat i mira on sóc, sóc un vull ser " 

Tothom té l'oportunitat de ser i tenir allò que desitgem, però potse les cirscumstàncies no són les correctes . 
Si no intentes el que vols ser, mai sabràs si realment el teu camí és el correcte.

Qui no arrisca no pisca!

 Jo vull ser... gran com tu! 

Salut i oportunitats

dimecres, de maig 31, 2017

Aquí empieza todo ( Jennifer Niven)

Resultat d'imatges de aqui empiezo todoTodo el mundo cree conocer a Libby, aunque nadie se ha parado a pensar cómo es ella realmente, más allá de su aspecto y de su peso. También todo creen conocer a Jack, ese muchacho encantador que oculta un profundo secreto. Cuando una cruel jugarreta los enfrenta, los dos van a descubrir que cuanto más tiempo pasan juntos, menos solos se sienten. Son dos adolescentes rotos; de corazón a corazón, porque lo único que importa es querer y que te quieran por lo que realmente eres.

Una historia de amor diferente, rompedora , intensa y muy emotiva.


Un libro 10! Y os cuento el porque. Quien solo se ha enamorado solo el aspecto físico? Todos! 
En este libro se ve el amor pero sin el aspecto físico puesto como primera opción, sino como segunda, primero se conoce el interior,  hasta que no se piensa en el exterior , porque al fin y al cabo, con 80 años no podrás arreglar tu cuerpo si se te cae todo. 

Es seguramente una historia real, sobretodo si seguramente ha pasado en institutos. Es un libro para adolescentes, pero también para adultos y pensar que antes no había tanta malicia como ahora existe en la educación. 

Leerlo, totalmente recomendable, porque en el amor , el santo físico no existe , ya que si te pillas a una cachas, no habrá chicha. 

Salud i amor :)

dimarts, d’abril 11, 2017

Un cafè per inspirar-se

-Mmm.. Quina aroma més bona! M'encanta!
-Allà hi ha una mica de sol i una mica d'ombra, però , quina caferia hi ha que sigui de les mes bones de Barcelona?
( trec el movil i miro l'App de Time Out Barcelona i miro l'apartat de " cafeteries o bars ".
- Aquest fa bona pinta, però caram, què lluny , si sóc al Port ara! Renoi! A la Pròxima no fallo!

Quin objecte us bé a cap per inspirar-vos? No val dir un llapis, un full en blanc, no. Sortit a la terrassa , balcó, i veure la gent o el silenci .Quina idea us bé al cap per escriure o comentar?

Jo, el meu objecte principal és un cafè, sigui pendreme'l a casa , anar en una cafereria i sentar-me
. És una barreja, cafè i gent, a partir d'aqui , hi ha una pluja d'idees sobre temes o coses que veig i que son interesants.

La música, una cafè, la gent, però quin tipus de música us inspira? No sóc músic però per escriure segons quin tema, escolto " relax de piano ". Les llistes del spotify les tinc gravades al cap.
Desde fa anys que m'agrada posar-me a pendre un cafè al solet en una plaça , abans ho feia a Barcelona. No em calia la música, només observava ,escoltava alguna conversa o tema interesant o tmbé veure algú interesant que m'inspiri per escriure.

I a vosaltres , què necesiteu per inspirar-vos? 

Salut i Coffe..¡


El día que el cielo se caiga ( Megan Maxwell)

Alba y Nacho se co17820055_10212057931310997_1233854164_onocen desde que eran niños. La conexión entre ellos es muy especial y aumenta con el paso de los años, hasta que ella se casa y, obligada por su marido, se distancia de él. 
Nacho se marcha a Londres . Allí encontrará al amor de su vida, a quien luego perderá a causa de una desconocida enfermedad. Alba, que no sabe lo mal que lo está pasando su amigo, acude a él tras su fracaso matrimonial. Su reencuentro crea una unión irrompible, pero al cabo de poco tiempo ella descubre que Nacho también está enfermo.

En su afán por ayudarlo a luchar contra lo que parece inevitable, Alba conocerá a Víctor. Y lo que en un principio no son más que encuentros fortuitos, se acaba convirtiendo en un amor incondicional que le permitirá superar sus miedos e inseguridades. 
Esta novela hará que te cuestiones varias cosas: ¿por qué el destino es capaz de hacernos encontrar a nuestra media naranja en el peor momento de nuestra vida? ¿Por qué siempre decimos que se mueren los buenos y los malos
se quedan aquí para fastidiarnos?
Realmente es un libro para llorar con ganas. No es un libro cualquiera, de verdad. Lloré lo que no está escrito. Es muy fácil que gusté la historia , aunque no es una historia muy agradable. A veces son mas familia los amigos de toda la vida que la propia familia. Son les que están a tu lado la ” familia de amigos” que realmente te quiere y te apoya y no te abandona en momentos o problemas como estos. Me gustaría ser Alba para demostrar que soy como ella, me gustaría ser Víctor para identificarme de como lucho para hacer feliz a una persona y no abandonar por lo que lucho. Por suerte no he tenido un caso como este en mi vida pero agradable no debe ser. Seguramente en el mundo hay personas así de solidarias, enamoradizas y luchadoras por conseguir sus sueños o cumplir objetivos antes de que sea demasiado tarde, como Nacho y Alba.
Libro 10! RECOMEDADISIIIIMOSSSS!!!!
Letras y SALUD ( nunca mejor dicho )

Detalls sense motius

A vegades busquem o necesitem un motiu per tal de fer un regal? Pequè?
Si , pregunto el perquè necesitem un motiu per regalar un detall a una persona que ens estimem o ens apreciem. No calen motius, almenys per mi per regalar algo. Amb un somriure no en tinc prou en regalar-ne, perquè sempre en porto un, un somriure per cada persona que em trobi.
Però jo parlo dels detalls materials , els que no t’esperes , els que flipes , i penses : ” i això? No és el meu aniversari avui.” o ” osti, estic flipant” o també ” bua, que gran que ets, no m’ho esperava per res” . Quants de vosaltres feu detalls sense motius?
Un altre motiu és quan dónes tant a canvi de res, tu vas fent, vas cap aqui cap allà però els altres per tu no farien ni 50 metres. Excuses? No ho sé, possiblement, o no , potser realment si que no poden fer ni 50 metres o 32 kilometres. La frases aquella de ” por interes, te quiero Andrés”, per mi la clava. És necesita un motiu per veure una persona? Ha d’estar malalta per anar-la a veure? I no seria una detallàs anar-la a veure de manera inesperada , que ella no sàpiga res? No és necesita cap motiu per un regal o detall. Us explicaré els meus petits detalls. 17690917_10211990051614047_1080495901_n
Tinc tendència en portar esmorzar a alguna amiga que treballi en alguna botiga , no perquè m’ho demani, simplement el fet d’esmorzar juntes , es un detall per passar una bona estona o uns minuts de xerrare. Un altre detall del que ha sigut molt important per mi, és el de la foto.
Tinc una frases amb una amiga, casi germana, intima, em coneix de cap a peus . Sempre ens ha fet fortes la frase ” Todo irá bien” però el gran detall dedicat a aquesta persona és que la porto tatuada. Al dia de demà cap de les dues sap el seu camí o destinació. Què millor que portar-la a la sang per recordar-la sempre que sigui necessari?
I què en penseu, això és un detall sense motiu o no?
Més sorpreses positives inesperades, ens fan mes feliç del què nosaltres ens pensem.

dimarts, de febrer 14, 2017

El valor de veure les coses

Quan entro a la feina , tinc dos tipus d'ulleres: les meves i les dels altres persones, que en aquest cas, son els residents. Realment perquè ens dediquem allò que volguem i no allò que desitgem? Disfrutem de la feina com si no ho fos? Ens involucrem com nosaltres i els altres es mereixen? 

Primer em poso les meves ulleres,observo quin és el meu tracte cap al resident i quin és el tracte del resident cap a mi. Molta gent em diu ; has de tenir vocació per treballar en una residència". I realment desde un altre punt de vida, és veritat, hi ha qui pensa " faré aquesta feina perquè com que tant buscada i total, mentres cobri a final de mes" i després hi ha l'altre pensament que és " realment em passen els mesos volant , com que disfruto tant de la feina , que no m'entero ". La que té vocació la té i punt, i és nota qui ho pensa i qui ho disfruta. Això inclús passa amb els que treballen amb nens, qui realment s'els estima i qui realment no l'interesa si ho disfruta o no, l'objectiu es cobrar. 

L'altre pregunta és : tracto als residents de la mateixa manera que a mi  m'agradaria que em tractessin? Per moments hem de pensar que nosaltres som residents , o un exemple millor, quan anem a un hotel , el tracte que volem és correcte, amb educació, sense cares llargues, perquè si ells están de mala llet, això repercoteix als que realment venen a l'hotel, doncs amb els residents passa el mateix, si els professionals estan malament, el resident també , si hi ha bon rotllo, els residents estaran encantats. 

Sempre que tracto amb un resident , intento posar-me les dues ulleres i al mateix moment de tractar-lo , em faig les mil preguntes a la vegada: ara com reaccionarà? Ho he fet bé? Li pregunto si ho he fet correctament o el que he dit l'ha molestat?

El que més em costa es tractar-lo de " vostè" , si , sembla mentida el tracta que s'ha de tenir, però el de vostè és correcte. A mi no m'agradaria, és com si els fessim mes grans o vells del que son. Alguns et diuen " no em tractis de vostè, tractem de tu" . Perquè aquest canvi? Quan una persona tu diu , és perquè realment el molesta, o senten més confiança amb un professional de tu a tu. 

Potse sembla absurt però no soporto quan em demanen una cosa i davant o darrera no hi ha ni un " sisplau " o " por favor ". Ells volen un tracte correcte, el tindran , però a que sona diferent quan es diuen : Em pots donar una mica de pa , siusplau? a dir-te ; Oye, dame pan anda!  La manera que tenen de dirigir-se ells cap a nosaltres, és per alguna raó, o simplement son  " de armas tomar". 

Quan veus el carinyo i l'aprèci que et tenen, , el meu cervell pensa : realment estàs fent bé la teva feina, mira'ls , t'estimen, están esperan que arribis per veure't. O alguna frase com " ja m'agrada que vinguis ja, o llàstima que no em vinguis a llevar cada dia". Com reaccionariau vosaltres si us ho diguessin? Sigui un nen de l'escola que us abraça cada dia quan entreu a les 9h, un pacient que té visita i fa molt que no us veieu, o simplement un resident de la qual no lleves cada dia i quan entres per la porta , el somriure que tenen es mes gran que la son que portes acumulada. Aquesta és la part positiva.

La part negativa és la que no m'agrada explicar, pel simple fet de que quan ho explico, la llagrimeta baixa ull avall fins a caure al terra. Quan marxa algú que has conegut, i saps que no el tornaràs a veure mai mes, quan saps que aquella persona, l'has cuidat de la millor manera que saps fer, que has rigut amb ella, que has plorat, que has discutit, que li has fet un petó de bona nit , que has despertat amb el somriure, però el dolor pot mes que ningú, però el futur és que aquella persona no hi és, i ella s'ha emportat un record preciós de tota la gent que l'ha cuidat, que d'una altre manera, ha sigut la seva segona familia.

La santa paciència que s'ha de tenir en un centre aixi, per això , la vocació ha de ser el més important, la segona, és estimar-los com si fosin els nostres avis. Si més no , per alguns , tenen el sentiment de dir-te que ets la seva néta.

I pensareu , no és maco aquest sentiment? 

I si, ho és , i molt ! 

Salut i gerocultores amb vocació. 




divendres, de gener 20, 2017

Començar de nou



A vegades ens perdem. Perdem la connexió amb els nostres desitjos més autèntics, amb les nostres necessitats genuïnes. A vegades necessitem posar totes les cartes cap per amunt per tornar a començar. A vegades toca revisar, tornar a connectar, reconèixer-nos i redissenyar la nostra vida. Des bloquejar-nos per ser una altra versió de nosaltres mateixos.

Moltes vegades, les nostres necessitats i desitjos més profunds estan amagats sota capes de negació. El evitem o els bloquegem, en molts casos per no enfrontar-nos a sentiments que ens espanten. Acceptar les nostres necessitats més íntimes i expressar-les d'una manera adequada a la nostra situació és tot un procés de coneixement i creixement. Aquests passos et serviran de guia:

1. Mira les teves màscares

El primer pas és adonar-nos en quina mesura hem estat bloquejant el que desitgem. El creador de l'escola de psicoloia gestalt, Fritz Perls, deia que quan una persona va a teràpia arriba amb un munt de personatges vius i morts a l'esquena: pares, oncles, avis, professors ... El procés terapèutic consisteix en anar-los traient de la sala un a un fins que la persona es troba a soles consio mateixa. Cal començar donant-se compte de quines són els rols, estereotips i creences que no ens estan permetent expressar el que som. Per exemple, podem haver-nos convençut que per ser responsables no podem fallar o desncansar perquè això ens converteixi en persones vagues , " no complidores"

2. Accepta't com ets

Perquè el desig genuí pugui sorgir, hem d'acceptar tant les nostres capacitats com els nostres límits, l'agradable i desagradable. En la mesura que ens donem conte del que som realment, sense estereotips, ens aproparem més a demanar el que necessitem. Una de les coses més difícils per arribar a acceptar-nos és prendre consciència dels sentiments no desitjats. Solem criticar-nos quan ens sorgeixen emocions com la ràbia, l'enveja o la por perquè pensem que ens hauríem de sentir-les. Així, ens exigim ser com "i ens perdem tota la riquesa del que en realitats" som ". És, doncs, important no autocriticar ni corregim constantment.

3. Demana ajuda

Per arribar a saber el que necessitem o volem, de vegades és necessària l'ajuda d'altres persones o d'un professional. No ens creguem autosuficients o omnipotent i acceptem-com una manera de poder créixer. Acceptar que un té límits és un pas important per trobar-se a si mateix. Moltes vegades, el primer pas.

4. Una imatge positiva

La majoria de les vegades sabem el que no volem, sabem que la nostra relació no ens agrada, sabem que el treball és avorrit i que no desitgem seguir. Però per poder demanar cal saber què volem i construir una imatge interna positiva. Després, cal veure quines coses hem de fer per arribar-hi. Per a això, és útil fantasiejar que ja hem aconseguit el desitjat com a manera de saber on anem.

5. Accepta la confusió

En els períodes de canvi hi haurà espais de confusió i impasse en què els vells esquemes que servien de suport ja no serveixen i la persona no confia a poder assistir-se a si mateixa. En aquests moments, preferiríem evitar créixer perquè tenim molta por a allò desconegut i podem arribar a negar fins als propis desitjos. L'única sortida és sostenir el malestrar i saber que és un pas necessari per poder canviar. És essencial confiar en la tendència autorreuladora del organism. L'assossec tornarà per si sol i, a més, estarem més a prop dels nostres objectius autèntics.

6. Passa A la pràctica

Hi ha un moment en què hem de començar a treballar pel que volem - sense esperar grans raons -. Acceptem llavors que som novells en el que estem intentant i que es requereix un temps d'aprenentatge. Gaudim del procés d'aconseguir-, evitant centrar-nos només en l'objectiu final o perdrem l'experiència de viure.

7. No t'aïllis

L'ésser humà necessita estar en relació amb el seu entorn per satisfer les seves necessitats. No podem prescindir del contacte amb el nostre medi per què seria autodestructiu. Moltes vegades, per protegir-nos, vam renunciar al contacte amb els altres, ens arrisquem poc, ens aïllem, i no obstant això, la realització dels nostres desitjos passa sempre per millorar la relació amb el nostre medi. El simple fet d'acceptar que no podem viure sols i que necessitem el contacte afectiu és ja un primer pas per a no sentir-nos aïllats.

8. Admet els errors

Quan emprenem un camí nou un canvi de vida, una altra manera d'estar al món, el normal és que cometem errors. Moltes vegades, l'èxit no dependrà de que fem les coses perfectes en el moment just sinó que siguem perseverants. Gairebé sempre podrem rectificar- especialment si estem oberts a reconèixer els errors -, sabent quin camí no ens interessa.

9. Revisa els teus desitjos

A mesura que materialitzem els desitjos, és probable que es produeixi un reajustament de la nostra percepció del món. Potser ara tinguem altres desitjos diferents, potser valorem més les coses, segurament els impediments són ara traves menys importants ... Siguem conscients que tot això és normal i que és senyal que anem madurant. Obrim-nos a aquesta nova percepció del món i, si ens veiem desitjant coses completament diferents, no cal veure-les com una contradicció o una traïció al passat. Tot el que vam intentar i vam aconseguir abans ens ha permès arribar on som ara.

10. Voleu de nou

Encara que a vegades no ho sembli, la realitat és que estem en constant canvi. Què significa això pel que fa als desitjos? Que, un cop satisfetes les nostres necessitats, sorgiran de noves. Per això, és important gaudir amb el procés de treballar a favor d'nostres desitjos: podem estar contents amb la nostra recerca personal. Així que, quan plantegem un desig, podem fer-ho sabent que això, en concret, no és la solucón definitiva: sí que ho és prendre la vida present com una emocionant aventura, sí que ho és gaudir de la feina que tenim entre mans, sí que ho és apreciar les petites coses que fem. El millor desig és que puguem anar renovant els nostres desitjos.



dilluns, de gener 02, 2017

Que res no et pari!

Resultat d'imatges de gym
Anar al gimnàs, sortir a córrer o anar en bici ja és una cosa habitual en el nostre dia a dia perquè els seus avantatges són innegables. 


Realitzar una rutina d'exercicis diaris, o almenys d'un parell de dies a la setmana, de vegades resulta molt complicat per a aquelles dones que treballen, tenen fills, volen passar estona amb els amics o gaudir de la seva parella. Però practiques exercici amb assiduïtat és imprescindibles: augmenta la densitat òssia, ajuda a perdre pes, millora el nostre sistema immunitari, l'estat d'ànim, l'eficiència a la feina...

Jove eternament

A més d'activar la circulació sanguínia, l'esport ajuda a tenir un aspecte més jove: aconsegueix que la teva pell llueixi sense imperfeccions i es regeneri gràcies a l'augment dels nivells de col·lagen i elastina. Això és degut al fet que la transpiració i l'augment de la circulació nodreixen l'epidermis, netegen les impureses i aporten més elasticitat i brillantor, creant un cutis sa. A això també cal sumar-li que l'exercici és la manera més natural de sentir-se bé. Les endorfines i les substàncies químiques que alliberen tant el cos humà com el cervell quan es fa exercici provoquen una agradabl sensació de felicitat i bon humor.

Blinda el teu sistema immune

L'esforç físic que realitzes fent esport (o pilates, zumba, ioga ...) també ajuda amb les autodefenses del cos, ja que fa augmentar la velocitat amb la qual flueixen els anticossos a través de la sang, protegint-nos de contraure malalties (la pujada de la temperatura fa que sigui difíci per a moltes infeccions sobreviviren nostre organisme.

Seràs més eficient

Potser sigui un dels efectes de l'exercici físic menys conegudes, però està demostrat que ens ajuda a ser més participatius i al millor el nostre compromís amb els objectius que on és plantegem dia a dia, per exemple a la feina. Si anem a gym normalment, tenim menys mandra i així evitem caure en un cercle viciós de mals hàbits (en general, com menys exercici pràctiques, menys ganes tens d'aixecar del sofà. 





No t'adaptis mai allò que no et fa realment feliç

Sigui com sigui, intentem sempre canviar o modificar l'explicació del què no ens fa realment feliç o simplement, no ho volem veure, h...