dimarts, de febrer 14, 2017

El valor de veure les coses

Quan entro a la feina , tinc dos tipus d'ulleres: les meves i les dels altres persones, que en aquest cas, son els residents. Realment perquè ens dediquem allò que volguem i no allò que desitgem? Disfrutem de la feina com si no ho fos? Ens involucrem com nosaltres i els altres es mereixen? 

Primer em poso les meves ulleres,observo quin és el meu tracte cap al resident i quin és el tracte del resident cap a mi. Molta gent em diu ; has de tenir vocació per treballar en una residència". I realment desde un altre punt de vida, és veritat, hi ha qui pensa " faré aquesta feina perquè com que tant buscada i total, mentres cobri a final de mes" i després hi ha l'altre pensament que és " realment em passen els mesos volant , com que disfruto tant de la feina , que no m'entero ". La que té vocació la té i punt, i és nota qui ho pensa i qui ho disfruta. Això inclús passa amb els que treballen amb nens, qui realment s'els estima i qui realment no l'interesa si ho disfruta o no, l'objectiu es cobrar. 

L'altre pregunta és : tracto als residents de la mateixa manera que a mi  m'agradaria que em tractessin? Per moments hem de pensar que nosaltres som residents , o un exemple millor, quan anem a un hotel , el tracte que volem és correcte, amb educació, sense cares llargues, perquè si ells están de mala llet, això repercoteix als que realment venen a l'hotel, doncs amb els residents passa el mateix, si els professionals estan malament, el resident també , si hi ha bon rotllo, els residents estaran encantats. 

Sempre que tracto amb un resident , intento posar-me les dues ulleres i al mateix moment de tractar-lo , em faig les mil preguntes a la vegada: ara com reaccionarà? Ho he fet bé? Li pregunto si ho he fet correctament o el que he dit l'ha molestat?

El que més em costa es tractar-lo de " vostè" , si , sembla mentida el tracta que s'ha de tenir, però el de vostè és correcte. A mi no m'agradaria, és com si els fessim mes grans o vells del que son. Alguns et diuen " no em tractis de vostè, tractem de tu" . Perquè aquest canvi? Quan una persona tu diu , és perquè realment el molesta, o senten més confiança amb un professional de tu a tu. 

Potse sembla absurt però no soporto quan em demanen una cosa i davant o darrera no hi ha ni un " sisplau " o " por favor ". Ells volen un tracte correcte, el tindran , però a que sona diferent quan es diuen : Em pots donar una mica de pa , siusplau? a dir-te ; Oye, dame pan anda!  La manera que tenen de dirigir-se ells cap a nosaltres, és per alguna raó, o simplement son  " de armas tomar". 

Quan veus el carinyo i l'aprèci que et tenen, , el meu cervell pensa : realment estàs fent bé la teva feina, mira'ls , t'estimen, están esperan que arribis per veure't. O alguna frase com " ja m'agrada que vinguis ja, o llàstima que no em vinguis a llevar cada dia". Com reaccionariau vosaltres si us ho diguessin? Sigui un nen de l'escola que us abraça cada dia quan entreu a les 9h, un pacient que té visita i fa molt que no us veieu, o simplement un resident de la qual no lleves cada dia i quan entres per la porta , el somriure que tenen es mes gran que la son que portes acumulada. Aquesta és la part positiva.

La part negativa és la que no m'agrada explicar, pel simple fet de que quan ho explico, la llagrimeta baixa ull avall fins a caure al terra. Quan marxa algú que has conegut, i saps que no el tornaràs a veure mai mes, quan saps que aquella persona, l'has cuidat de la millor manera que saps fer, que has rigut amb ella, que has plorat, que has discutit, que li has fet un petó de bona nit , que has despertat amb el somriure, però el dolor pot mes que ningú, però el futur és que aquella persona no hi és, i ella s'ha emportat un record preciós de tota la gent que l'ha cuidat, que d'una altre manera, ha sigut la seva segona familia.

La santa paciència que s'ha de tenir en un centre aixi, per això , la vocació ha de ser el més important, la segona, és estimar-los com si fosin els nostres avis. Si més no , per alguns , tenen el sentiment de dir-te que ets la seva néta.

I pensareu , no és maco aquest sentiment? 

I si, ho és , i molt ! 

Salut i gerocultores amb vocació. 




Publica un comentari a l'entrada

No t'adaptis mai allò que no et fa realment feliç

Sigui com sigui, intentem sempre canviar o modificar l'explicació del què no ens fa realment feliç o simplement, no ho volem veure, h...