dilluns, de desembre 11, 2017

No t'adaptis mai allò que no et fa realment feliç

Sigui com sigui, intentem sempre canviar o modificar l'explicació del què no ens fa realment feliç o simplement, no ho volem veure, ho veiem positiu i realment és negatiu i la nostra tristesa la tenim present, sabem per moments que aquella feina, aquell amor, aquella amistat , no ens farà cap bé, que no ens adaptarem i per orgull, deixarem allò que ens podria fer feliç per una altre que potse no tindrem ni la quarta part de la felicitat que l'altre persona ens donava o es mereix. Tothom es mereix ser feliç , en el moment adequat, en el lloc adequat i amb la persona adequada, " pero visteme despacio que tengo prisa " . Allò que volem no arriba , però la llei de Murphy té raó . Potser és la por de no trobar algú o algu millor perquè " així ja estem bé " , i realment , a nosaltres mateixos, ens estem descobrint de que no som feliços i aqui és quan apareixen les barreres, tanquem les portes i ens posem una capa per no obrir-nos a altres opcions, portes, coneixer més gent, llocs nous.

" Aqui em quedo, no em penso buscar una altre feina " és la frase típica o no segons les circunstàncies , quan ens acomodem en una feina que no disfrutem per milers de problemes sense solució, allà és on dia rere dia vivim i obrim els ulls veien que no som feliços amb la nostra professió, o millor dit, en la feina que tenim en aquests moments. Inclús a vegades, no marxem , ens rebutjen, i la porta que s'ens obra , és molt millor que l'altre, llavors ,també ens valorem més del què a l'altre feina perdren, una professional. " Quan una porta es tanca , d'altres s'en obren". 

" Peró jo m'he l'estimo, o a mi m'agrada" , la repetida frase tantisimes vegades, encara que no volguem treurens la vena dels ulls, com us imagineu si haguessiu de decidir vosaltres mateixos qui us ha d'estimar i qui no? Ni ell , ni ella són perfectes , ni jo ho sóc, sino, quin aborriment no tenir defectes no? Ens adaptem a una persona que no ens arriba ni a la sola de la sabata, i potse ens assemblem, creiem que al seu costat ,tindrem la millor felicitat  i no , la millor felicitat és la  de sí mateixa, que és qui millor es coneix, o no . Adaptar-nos a la vida de l'altre persona costa i mes, quan hem de ser feliços , al cap i a la fi, no ho som , i ho sabem ,simplement fem teatre, i pensem l'ho bona persona que és l'altre persona , però i l'ho bones persones que som nosaltres? Ho volem donar tot per l'altre persona ,saben que l'altre persona no donaria res per nosaltres, i nosaltres seguim allà, lligats. Jo potse he perdut una bona persona però l'altre, potse amb el temps veurà que ha perdut una bona persona i que a sobre sé l'hagui estimat.

" És amiga meva , no em farà mal ". Per aqui tothom ha passat , aquella amiga que creiem que mai ens faria mal i ens fa la putada del segle, també aquella que només et veu i ja sap què et passa, no cal que li diguis res, ella ho sap millor que tu , aquella que només amb una frase i a 10.000km de distància ja riu i la sents,no cal que li diguis res més , només amb un missatge teu , el riure és instantàni, perquè és així , hi han persones que amb el riure et comuniques i no fa falta parlar, seràn aquelles persones les que valguin la pena estar al seu costat i no deixar-nos emportar per persones tòxiques.

No m'adaptaré a allò que no em fagi feliç, perquè sé que realment no ho seré fins que no marxi. 

C.

Sempre diem que escoltar el que els altres ens volen dir és important, però no tothom és igual i amb la mateixa finalitat d'aconseguir ...