Els petits canvis o les grans transformacions són la nostra forma d'evolucionar i desenvolupar-nos. És una readaptació necessària i natural a l'entorn canviant. No obstant això, ens resistim sovint i ens aferrem a les seguretats del present, per inconsciència, supèrbia, desídia o tristesa. Revertir aquestes actituds ens permetrà canviar de forma positiva.
Els professionals de la teràpia familiar parlem sovint entre nosaltres, i en la nostra pròpia argot, de conceptes com "resistències al canvi" o de "canviar sense canviar res". Aquesta terminologia fer referència a les dificultats que, amb certa freqüència, tens les persones per promoure el seu desenvolupament personal i afrontar amb una solvència creixent el que passa al seu entorn. I és que vivim en un món canviant, en constant progrés, que exigeix una transformació permanent per les nostres part com a estratègia adaptativa al medi.
Nombrosos estudis consideren aquesta actitud de rebel · lia davant el canvi un efecte de la rigidesa i intransigència humanas.Sin però, també la podem avaluar en termes de la capacitat d'un sistema per protegir la seva identitat. Sigui com sigui, el canvi i el desenvolupament són intrínsecs a la naturalesa humana i tant la persona com el context en què es desenvolupa es troben subjectes a aquest incessant procés d'evolució.
Perquè un acontencimiento dolorós esdevingui creixement és imprescindible reflexionar respecte al que ha passat i com reaccionem.
Si mirem enrere amb la intenció d'observar el nostre procés de desenvolupament, veurem un itineracio de creixement gradual sostingut en el temps, però també constatarem notoris puentos d'inflexió en la nostra trajectòria vital, moments després dels quals no hem tornat a ser els mateix. A aquestes transformacions les anomenem canvis de primer i de segon grau. Els primers-també anomenats quantitatius-són petites i subtils mutacions, a simple vista imperceptiibles i inconsicentes, que anem experimentant diàriament. Els de segons grau, o qualitatius, són els que es produeixen en virtut d'experiències dràstiques provocadores de crisi, que es resol finalment per mitjà d'alguna metamorfosi en la nostra formar d'actuar o pensar.
És en el cor de les nostres experciencias, i no en cap altre, lloc, on s'amaguen les lliçons que la vida tracta de donar-nos perquè creixem. Com desxifrar si no ens endinsem en les profunditats d'aquests successos gravosos i la manera en què els heos encarat? És la incorporació d'aquestes lliçons de vida el que ens converteix en persones més sana i forts. Qui no ha viscut algun ca esdeveniment límit la superació no li hagi suposat un abans i un després?Aquest procés va acompanyat de no pocs obstacles que posen a prova la nostra capacitat de metamorfosi i disposició al canvi. Destaquen esecialmente 5: l'addicció, la por, la impotència, la desídia i la tristesa.Una de les formes de resistència al canvi més contemporània és l'addicció, entesa en el seu sentit més ampli. La societat actual promou nombroses formes d'entreteniment per a afrontar per la via espúria, enganyosa, els sentiments de malestar. Són reaccions que ens ajuden a evadir-nos dels nostres pensaments, emocions, i estats d'ànims indesesados, obstaculitzant així qualsevol transofrmació positiva.
Una altra barrera interior que ens paralitza psicològicament és la por a perdre l'equilibri i l'estabilitat que havíem arribat, a abandonar l'statu quo del conegut. Les dites populars reflecteixen aquest tipus de resistències amb expressions com "Més val boig conegut que savi per conèixer". Tant errades estratègies d 'afrontaments ens creen la necessitat de desenvolupar mecanismes de defensa com la supèrbia: en sentir-nos qüestionats per la forma de procedir que altres , que personaifican la transformació que nosaltres ens estem sent capaços d'originar, reaccionem mostrant-nos convençuts de no necessitar cap canvi.
Quan aquesta manca de sentit i de propòsit es manté en el temps, apareix la impotència, que nosaltres mateixos generem en no adoptar amb valentia estratègies adequades.
I quan per mandra seguim llegant-nos a la inèrcia i no aprofitem cap dels moments propicis que se'ns presenten per a l'aprenentatge, desenvolupem l'actitud passiva de convertir-nos en víctimes de les nostres pròpies vides. La desídia o indolència, és, sens dubte una altra resistència prpia dels nostres temps. Per últomo, però no menys important, hi ha la tristesa de creure'ns imperfectibles, que no podem millorar. L'alegria, la il · lusió de veure'ns en un futur millor, l'esperança d'arribar a ser qui per naturalesa podem ser, són, certament, les fonts primigènies d'energia per emprendre modificacions positives.
I quan per mandra seguim llegant-nos a la inèrcia i no aprofitem cap dels moments propicis que se'ns presenten per a l'aprenentatge, desenvolupem l'actitud passiva de convertir-nos en víctimes de les nostres pròpies vides. La desídia o indolència, és, sens dubte una altra resistència prpia dels nostres temps. Per últomo, però no menys important, hi ha la tristesa de creure'ns imperfectibles, que no podem millorar. L'alegria, la il · lusió de veure'ns en un futur millor, l'esperança d'arribar a ser qui per naturalesa podem ser, són, certament, les fonts primigènies d'energia per emprendre modificacions positives.
Un experiment que il · lustra molt bé la veritable naturalesa d'aquestes resistències al canvi és el de l'investigador que va col · locar en un aquari una barrera de vidre. qe només dividia en dos. En una part va posar un peix gran i en la otroa un peix peueño. En realitat, el peix perqueño era l'únic que podia menjar el peix grandem que, lògicament, trat'de traspassar la barrera en reiterades ocasions per aconseguir el seu alè. Finalment, desprès de pegar-se una i altra vegada de cara contra l'obstacle invisible, aprendre que traspassar la barrera era una tasca impossible i va deixar de intentar-ho. Va ser llavors quan l'investigador va retirar el vidre i el va deixar via lliure. Quin no va ser la seva sorpresa quan va observar que el peix gran tenia tan assumida l'existència de la barrera indestructible que mai va tornar a atacar en direcció al peix petit.
En realitat, el vidre havia desaparegut de l'aquari però el peix havia acabat creant una barrera de vidre en el seu instint que li impedia actuar. Si furguem en les nostres ments, trobarem que nosaltres també tenim les nostres barreres de vidre, els obstacles més difícils de superar es troben en les nostres creences i pensaments. I a menuts com resistències són les que alenteixen o impedeixen el nostre creixement i benestar.
5 passos per al canvi
1. Sigues modest i medita sobre tu.
2. Evita les addiccions
3. Exercita't en el canvi
4. Idenfica teus èxits
5.Ser persistent i repetitiu.
