Un cafè per inspirar-se

-Mmm.. Quina aroma més bona! M'encanta!
-Allà hi ha una mica de sol i una mica d'ombra, però , quina caferia hi ha que sigui de les mes bones de Barcelona?
( trec el movil i miro l'App de Time Out Barcelona i miro l'apartat de " cafeteries o bars ".
- Aquest fa bona pinta, però caram, què lluny , si sóc al Port ara! Renoi! A la Pròxima no fallo!

Quin objecte us bé a cap per inspirar-vos? No val dir un llapis, un full en blanc, no. Sortit a la terrassa , balcó, i veure la gent o el silenci .Quina idea us bé al cap per escriure o comentar?

Jo, el meu objecte principal és un cafè, sigui pendreme'l a casa , anar en una cafereria i sentar-me
. És una barreja, cafè i gent, a partir d'aqui , hi ha una pluja d'idees sobre temes o coses que veig i que son interesants.

La música, una cafè, la gent, però quin tipus de música us inspira? No sóc músic però per escriure segons quin tema, escolto " relax de piano ". Les llistes del spotify les tinc gravades al cap.

Desde fa anys que m'agrada posar-me a pendre un cafè al solet en una plaça , abans ho feia a Barcelona. No em calia la música, només observava ,escoltava alguna conversa o tema interesant o tmbé veure algú interesant que m'inspiri per escriure.

I a vosaltres , què necesiteu per inspirar-vos? 

Salut i Coffe..¡

El día que el cielo se caiga ( Megan Maxwell)

Alba y Nacho se conocen desde que eran niños. La conexión entre ellos es muy especial y aumenta con el paso de los años, hasta que ella se casa y, obligada por su marido, se distancia de él. 

Nacho se marcha a Londres . Allí encontrará al amor de su vida, a quien luego perderá a causa de una desconocida enfermedad. Alba, que no sabe lo mal que lo está pasando su amigo, acude a él tras su fracaso matrimonial. Su reencuentro crea una unión irrompible, pero al cabo de poco tiempo ella descubre que Nacho también está enfermo.

En su afán por ayudarlo a luchar contra lo que parece inevitable, Alba conocerá a Víctor. Y lo que en un principio no son más que encuentros fortuitos, se acaba convirtiendo en un amor incondicional que le permitirá superar sus miedos e inseguridades. 
Esta novela hará que te cuestiones varias cosas: ¿por qué el destino es capaz de hacernos encontrar a nuestra media naranja en el peor momento de nuestra vida? ¿Por qué siempre decimos que se mueren los buenos y los malos
se quedan aquí para fastidiarnos?

Realmente es un libro para llorar con ganas. No es un libro cualquiera, de verdad. Lloré lo que no está escrito. Es muy fácil que gusté la historia , aunque no es una historia muy agradable. A veces son mas familia los amigos de toda la vida que la propia familia. Son les que están a tu lado la ” familia de amigos” que realmente te quiere y te apoya y no te abandona en momentos o problemas como estos. Me gustaría ser Alba para demostrar que soy como ella, me gustaría ser Víctor para identificarme de como lucho para hacer feliz a una persona y no abandonar por lo que lucho. Por suerte no he tenido un caso como este en mi vida pero agradable no debe ser. Seguramente en el mundo hay personas así de solidarias, enamoradizas y luchadoras por conseguir sus sueños o cumplir objetivos antes de que sea demasiado tarde, como Nacho y Alba.

Libro 10! RECOMEDADISIIIIMOSSSS!!!!

Letras y SALUD ( nunca mejor dicho )

Detalls sense motius

A vegades busquem o necesitem un motiu per tal de fer un regal? Pequè?

Si , pregunto el perquè necesitem un motiu per regalar un detall a una persona que ens estimem o ens apreciem. No calen motius, almenys per mi per regalar algo. Amb un somriure no en tinc prou en regalar-ne, perquè sempre en porto un, un somriure per cada persona que em trobi.

Però jo parlo dels detalls materials , els que no t’esperes , els que flipes , i penses : ” i això? No és el meu aniversari avui.” o ” osti, estic flipant” o també ” bua, que gran que ets, no m’ho esperava per res” . Quants de vosaltres feu detalls sense motius?

Un altre motiu és quan dónes tant a canvi de res, tu vas fent, vas cap aqui cap allà però els altres per tu no farien ni 50 metres. Excuses? No ho sé, possiblement, o no , potser realment si que no poden fer ni 50 metres o 32 kilometres. La frases aquella de ” por interes, te quiero Andrés”, per mi la clava. És necesita un motiu per veure una persona? Ha d’estar malalta per anar-la a veure? I no seria una detallàs anar-la a veure de manera inesperada , que ella no sàpiga res? No és necesita cap motiu per un regal o detall. Us explicaré els meus petits detalls. 

Tinc tendència en portar esmorzar a alguna amiga que treballi en alguna botiga , no perquè m’ho demani, simplement el fet d’esmorzar juntes , es un detall per passar una bona estona o uns minuts de xerrare. Un altre detall del que ha sigut molt important per mi, és el de la foto.

Tinc una frases amb una amiga, casi germana, intima, em coneix de cap a peus . Sempre ens ha fet fortes la frase ” Todo irá bien” però el gran detall dedicat a aquesta persona és que la porto tatuada. Al dia de demà cap de les dues sap el seu camí o destinació. Què millor que portar-la a la sang per recordar-la sempre que sigui necessari?

I què en penseu, això és un detall sense motiu o no?

Més sorpreses positives inesperades, ens fan mes feliç del què nosaltres ens pensem.