Sigui com sigui, intentem sempre canviar o modificar l'explicació del què no ens fa realment feliç o simplement, no ho volem veure, ho veiem positiu i realment és negatiu i la nostra tristesa la tenim present, sabem per moments que aquella feina, aquell amor, aquella amistat , no ens farà cap bé, que no ens adaptarem i per orgull, deixarem allò que ens podria fer feliç per una altre que potse no tindrem ni la quarta part de la felicitat que l'altre persona ens donava o es mereix. Tothom es mereix ser feliç , en el moment adequat, en el lloc adequat i amb la persona adequada, " pero visteme despacio que tengo prisa " . Allò que volem no arriba , però la llei de Murphy té raó . Potser és la por de no trobar algú o algu millor perquè " així ja estem bé " , i realment , a nosaltres mateixos, ens estem descobrint de que no som feliços i aqui és quan apareixen les barreres, tanquem les portes i ens posem una capa per no obrir-nos a altres opcions, portes, coneixer més gent, llocs nous.
" Aqui em quedo, no em penso buscar una altre feina " és la frase típica o no segons les circunstàncies , quan ens acomodem en una feina que no disfrutem per milers de problemes sense solució, allà és on dia rere dia vivim i obrim els ulls veien que no som feliços amb la nostra professió, o millor dit, en la feina que tenim en aquests moments. Inclús a vegades, no marxem , ens rebutjen, i la porta que s'ens obra , és molt millor que l'altre, llavors ,també ens valorem més del què a l'altre feina perdren, una professional. " Quan una porta es tanca , d'altres s'en obren".
" Peró jo m'he l'estimo, o a mi m'agrada" , la repetida frase tantisimes vegades, encara que no volguem treurens la vena dels ulls, com us imagineu si haguessiu de decidir vosaltres mateixos qui us ha d'estimar i qui no? Ni ell , ni ella són perfectes , ni jo ho sóc, sino, quin aborriment no tenir defectes no? Ens adaptem a una persona que no ens arriba ni a la sola de la sabata, i potse ens assemblem, creiem que al seu costat ,tindrem la millor felicitat i no , la millor felicitat és la de sí mateixa, que és qui millor es coneix, o no . Adaptar-nos a la vida de l'altre persona costa i mes, quan hem de ser feliços , al cap i a la fi, no ho som , i ho sabem ,simplement fem teatre, i pensem l'ho bona persona que és l'altre persona , però i l'ho bones persones que som nosaltres? Ho volem donar tot per l'altre persona ,saben que l'altre persona no donaria res per nosaltres, i nosaltres seguim allà, lligats. Jo potse he perdut una bona persona però l'altre, potse amb el temps veurà que ha perdut una bona persona i que a sobre sé l'hagui estimat.
" És amiga meva , no em farà mal ". Per aqui tothom ha passat , aquella amiga que creiem que mai ens faria mal i ens fa la putada del segle, també aquella que només et veu i ja sap què et passa, no cal que li diguis res, ella ho sap millor que tu , aquella que només amb una frase i a 10.000km de distància ja riu i la sents,no cal que li diguis res més , només amb un missatge teu , el riure és instantàni, perquè és així , hi han persones que amb el riure et comuniques i no fa falta parlar, seràn aquelles persones les que valguin la pena estar al seu costat i no deixar-nos emportar per persones tòxiques.
No m'adaptaré a allò que no em fagi feliç, perquè sé que realment no ho seré fins que no marxi.
C.
