Una formiga en un laberint

M'havien dit que Barcelona és una ciutat gran, però no tant gran com per sentir-me formiga i descobrir llocs nous per on posar-me i trepitjar. Molts carrers, molts números i massa gent. Si et veuen en bicicleta, et miren raro, si vas caminan sense paraigües també. Realment cadascú va com vol i tothom passa de tothom. Els mòbils de la última moda i tecnologia, ho porten tot el necessari, en especial el gps o el maps, per si una formiga es perd, ja sabem on estarà un cop ho consulti a l'intelectual de mòbil. Ciutat lliure de la qual cadascú va al seu món, fa i deixa fer al altres, sense mirar a ningú. Potser per uns faràs mal fet , però potser pels altres has fet una cosa sense importancia.No miro a ningú, el pas de gegant que he fet com a formiga, és a dir, de coneixem el meu lloc habitual de viure a anar en un laberint i una vida en la qual , ni jo ni ningú, sap quin és el camí correcte o si vaig per un camí sense pedres. Molts camins per Barcelona, quin serà el correcte ? :)